Autor: Albert Ferrer
Departament d'Història de l´Art. Universitat de València
Des de la dècada dels 90 del segle passat, com a lògica reacció a la
progressiva incorporació de població immigrant als pobles i ciutats
valencianes (i, per descomptat, espanyoles), les institucions locals,
autonòmiques i estatals s´afanyaren a crear una mena de xarxa o
cortina de fum que aparentara la normalitat del fenomen migratori
entre la població —diguem-ne— autòctona.
Particularment, des de diverses conselleries (Educació, Benestar
Social, Sanitat o Solidaritat i Ciutadania) s´alçà la bandera no ja de
la multiculturalitat, que és el que sempre hi ha hagut i a hores d´ara
hi ha, sinó de la interculturalitat, eixa panacea que venia tan bé i
que conferia al Consell eixa pàtina de progressia que anhelava.
Congressos, jornades, seminaris, cursos, subvencions, premis... s'han
succeït sense solució de continuïtat per allò de sensibilitzar la
societat (especialment docents, sanitaris i treballadors socials) de
la importància d'acollir en veritables condicions d'igualtat aquells
que, per raó de raça, cultura, llengua, religió o procedència, eren
diferents.
Tanmateix, aquell període de bonança a tots els nivells que, en certa
forma, revertia en la prestació dels mateixos serveis o inclús millors
als nouvinguts, per allò de pal·liar la diferència en el menor termini
possible, s´ha quedat només en una aspiració política ajornada sine
die (i una profunda frustració en la pràctica diària) en els darrers
mesos. El contingent forà —ara víctima predilecta d´una crisi que no
sabem quan pot durar, ni la magnitud dels efectes perversos que encara
produirà— no cap dubte que és el que més difícil ho té, siga quin siga
el seu origen.
I jo em pregunte: de què han servit eixes polítiques si no han
aconseguit l´objectiu prioritari de la integració?, per què practicar
la doble moral de fer necessaris els immigrants i, alhora,
llevar-se´ls de damunt en circumstàncies tan delicades?, per què la
previsió no és una facultat que conreen els nostres representants
públics?, per què no se´ls faciliten els papers amb diligència a
immigrants que han demostrat i demostren amb escreix ser iguals o,
fins i tot, millors que els autòctons? Al remat, parlem realment
d´interculturalitat?
Sempre he pensat que la culpa de tot aquest desgavell és dels nostres
gestors (d´un i d´altre color, no s´enganyem). Els uns per practicar
una política irresponsable en què tot valia, sense pensar en les
conseqüències de no atendre en condicions els recent vinguts. Els
altres per criticar amb duresa eixa manera d´actuar i, quan han pogut,
respondre de la mateixa manera o pitjor, envoltant-se d´un aire de
tolerància de la que seriosament dubte. L´exemple palmari de les meues
disquisicions el representen, agafats de la mà, els senyors Font de
Mora i Blasco, principalment, sense oblidar-me del president de la
Generalitat. Però per a gustos... els colors i cadascú que pense el
que vullga.
Font: http://www.levante-emv.com/opinion/2010/10/20/fracas-intercultural/749129.html
Departament d'Història de l´Art. Universitat de València
Des de la dècada dels 90 del segle passat, com a lògica reacció a la
progressiva incorporació de població immigrant als pobles i ciutats
valencianes (i, per descomptat, espanyoles), les institucions locals,
autonòmiques i estatals s´afanyaren a crear una mena de xarxa o
cortina de fum que aparentara la normalitat del fenomen migratori
entre la població —diguem-ne— autòctona.
Particularment, des de diverses conselleries (Educació, Benestar
Social, Sanitat o Solidaritat i Ciutadania) s´alçà la bandera no ja de
la multiculturalitat, que és el que sempre hi ha hagut i a hores d´ara
hi ha, sinó de la interculturalitat, eixa panacea que venia tan bé i
que conferia al Consell eixa pàtina de progressia que anhelava.
Congressos, jornades, seminaris, cursos, subvencions, premis... s'han
succeït sense solució de continuïtat per allò de sensibilitzar la
societat (especialment docents, sanitaris i treballadors socials) de
la importància d'acollir en veritables condicions d'igualtat aquells
que, per raó de raça, cultura, llengua, religió o procedència, eren
diferents.
Tanmateix, aquell període de bonança a tots els nivells que, en certa
forma, revertia en la prestació dels mateixos serveis o inclús millors
als nouvinguts, per allò de pal·liar la diferència en el menor termini
possible, s´ha quedat només en una aspiració política ajornada sine
die (i una profunda frustració en la pràctica diària) en els darrers
mesos. El contingent forà —ara víctima predilecta d´una crisi que no
sabem quan pot durar, ni la magnitud dels efectes perversos que encara
produirà— no cap dubte que és el que més difícil ho té, siga quin siga
el seu origen.
I jo em pregunte: de què han servit eixes polítiques si no han
aconseguit l´objectiu prioritari de la integració?, per què practicar
la doble moral de fer necessaris els immigrants i, alhora,
llevar-se´ls de damunt en circumstàncies tan delicades?, per què la
previsió no és una facultat que conreen els nostres representants
públics?, per què no se´ls faciliten els papers amb diligència a
immigrants que han demostrat i demostren amb escreix ser iguals o,
fins i tot, millors que els autòctons? Al remat, parlem realment
d´interculturalitat?
Sempre he pensat que la culpa de tot aquest desgavell és dels nostres
gestors (d´un i d´altre color, no s´enganyem). Els uns per practicar
una política irresponsable en què tot valia, sense pensar en les
conseqüències de no atendre en condicions els recent vinguts. Els
altres per criticar amb duresa eixa manera d´actuar i, quan han pogut,
respondre de la mateixa manera o pitjor, envoltant-se d´un aire de
tolerància de la que seriosament dubte. L´exemple palmari de les meues
disquisicions el representen, agafats de la mà, els senyors Font de
Mora i Blasco, principalment, sense oblidar-me del president de la
Generalitat. Però per a gustos... els colors i cadascú que pense el
que vullga.
Font: http://www.levante-emv.com/opinion/2010/10/20/fracas-intercultural/749129.html