migrades s'endureix, tant a Europa com a Catalunya. Quan les coses van
maldades, hom tendeix a recloure's a tornar-se conservador i retornar
a les mentalitats totalitàries. La por sembrada per la crisi econòmica
i social comença a fer els seus efectes, paralitza la musculatura,
inclosa la que bombeja la sang que ha d'arribar al cervell, tot
provocant la immobilitat davant les misèries i les situacions
d'extrema pobresa en les que viuen moltes de les persones,
principalment les migrades, a Catalunya.
Tanquem els ulls i fem veure que no hi són i com que han estat els
darrers d'arribar, amb el cap inclinat cap al costat i sense mirar-los
els direm que marxin perquè aquí no tenim res per ells/es. Tan se val
si a la butxaca no hi tenen ni un cèntim ni tan sols per un bitllet
d'autobús que els dugui al poble del costat! Que marxin.
El govern central, en adonar-se que moltes persones migrades no tenien
cap intenció de quedar-se en un país hostil que els deixa ben poques
oportunitats de millora, endegà els plans de retorn voluntari sense
massa èxit però. En tot cas no han provocat l'allau de persones
migrades a les oficines autonòmiques amuntegant-se per poder marxar de
nou al seu país d'origen tal, algú se li fa estrany això? No, oi?
Contradictòriament i a pesar de les febles ajudes que se'ls donaven
per marxar, a Barcelona s'han aprovat gairebé mil plans de retorn
voluntari.
Analitzem però el fenomen per què val la pena. La política de pal de
cec feta des dels despatxos, la que no amortitza les investigacions
acadèmiques i socials que es realitzen entorn a aquest fenomen, la que
no organitza consells ciutadans efectius sinó d'aparador, ha tornat a
equivocar-se... què poc costava escoltar les necessitats, els desitjos
i les il·lusions de les persones que emprenien un projecte migratori!
Amb una petita mostra de 300 immigrants, independentment de quin fos
el seu país d'origen ens haguéssim adonat que una bona part d'aquestes
persones (no totes) tenien un projecte temporal, és a dir, venien a
fer diners per invertir-los posteriorment en els seus països d'origen
tot obrint petits negocis.
Si més no, de nou la por i la paralització de la musculatura en veure
que arribaven en grans quantitats cridats pel nostre mercat de
treball, feu que els governs europeus comencessin a endurir enormement
les condicions per adquirir els permisos de treball i residència. El
resultat d'aquest enduriment és que el procés d'una persona migrada
per establir-se a casa nostra arriba a ser tan llarg (10 anys mínim),
penós i car, que en oferir-los quatre pagues i carantoines per a que
tornin a marxar, la seva resposta ha estat aixecar el dit anular i
dir: per què no te'n vas tu!
El Tercer Sector ja havia advertit de les conseqüències d'una mala
gestió de la contractació en origen, que mai es va fer en origen,
també de l'enduriment i del control de fronteres. Nombrosos estudis
advertien de que ningú vol marxar i deixar els fills/es, la família,
els amics i en definitiva l'entorn on se'l respecta i se l'estima per
trobar-se sol davant una societat prepotent que no ha sortit mai de
casa, i que el considera inferior i l'explota sense gaires escrúpols.
El PP, el Sarkozy i la Merkel no paren de treure porqueria de la boca
criminalitzant-los per tal de fer vots a costelles de les misèries
dels i les Ulisses que paradoxalment es troben en terra de ningú i
enyoren constantment el seu país, però no hi poden tornar amb la cua
entre les cames després d'haver viscut tot un infern per arribar on
són. Celebro que el govern central hagi plantejat conservar
l'antiguitat de la situació administrativa dels qui decideixen
retornar, sens dubte és una manera de reconèixer l'esforç i la
paciència que han tingut per adquirir-la.
No obstant seria més interessant endegar un bon pla integral de
codesenvolupament (i no iniciatives parcials) que permeti tornar les
persones migrades que així ho desitgin amb dignitat i amb la
possibilitat de fer desaparèixer la pobresa i fent front als mercats
internacionals d'explotació que envaeixen els seus països d'origen. O
és que el que passa és que els necessitàvem més nosaltres a ells/es
que ells/es a nosaltres? Vet aquí el pla de la dreta: fer discurs
xenòfob per a que la ultradreta no guanyi terreny i entretenir la
ciutadania amb rucades per a que es rebotin contra els seus veïns/es
del barri en comptes de sublevar-se en contra dels governs i els
milionaris de corbata.
Quina esquizofrènia això dels plans de retorn:
que marxin però que no marxin gaire, d'altra manera, com ens ho farem
quan tornin a escalfar motors les màquines de la producció que
requereix mà d'obra barata i abnegada?
Autora: Anna Vila
Llicenciada en Filosofia, especialitzada en Migracions, Gènere i
Codesenvolupament. Compta amb un Màster en intervenció Socioeducativa
en Contexts Multicultural i un Postgrau d'Estudis Euromediterranis a
la Universitat del Caire (Egipte). Ha treballat com a tècnica
d'immigració en sindicats, ONGs, ONLs i a l'administració pública.
Actualment és assessora del Consell Comarcal del Segrià i membre del
Consell Executiu Nacional d'ICV.
Font: http://blogs.araponent.cat/sara-vila/blog/1085/el-preu-duna-politica-restringent-dimmigracio