Que el PP de Catalunya haja apostat pel discurs xenòfob i
antiimmigració per expandir-se electoralment en feus tradicionals de
l'esquerra demostra una manca absoluta d'escrúpols. Superat el miratge
dels 700.000 vots de l'any 2000, i explotada fins a la sacietat la
carta del nacionalisme espanyol, la dreta espanyola a Catalunya sembla
haver conclòs que la manera de trencar el sostre de vidre que en
limita el creixement a Catalunya consisteix a acudir, amb una garrafa
de benzina, allà on hi pren qualsevol petit incendi relacionat amb la
immigració per augmentar-lo i mirar de treure'n profit.
Una actitud, per cert, que contras-ta enormement amb el que practica
el PP allà on governa: mentre a Badalona García Albiol i Sánchez
Camacho reparteixen, somrients, tríptics on diu "no queremos rumanos",
a Castelló o Madrid Fabra i Esperanza Aguirre han multiplicat les
pràctiques clientelistes amb les ingents comunitats romaneses des que
van adquirir el dret a vot en les eleccions municipals.
En qualsevol cas, la incorporació del discurs xenòfob al debat polític
no hauria de ser acceptada com un exemple de normalitat democràtica,
com suggereixen alguns. Amb un 17% d'atur i una competència creixent
pels cada vegada més escassos recursos de l'estat del benestar, les
conseqüències socials d'encendre la flama de la xenofòbia als nostres
barris poden ser imprevisibles. Cal ser-ne conscients, no banalitzar
la qüestió i respondre-hi amb fermesa.
Però la principal resposta que cal donar-hi és la presència activa
dels poders públics als barris amb polítiques públiques que afronten
els conflictes i eviten el caldo de cultiu on creixen personatges com
García Albiol.
Autor: Jordi Muñoz
Font: http://avui.elpunt.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/321160.html
antiimmigració per expandir-se electoralment en feus tradicionals de
l'esquerra demostra una manca absoluta d'escrúpols. Superat el miratge
dels 700.000 vots de l'any 2000, i explotada fins a la sacietat la
carta del nacionalisme espanyol, la dreta espanyola a Catalunya sembla
haver conclòs que la manera de trencar el sostre de vidre que en
limita el creixement a Catalunya consisteix a acudir, amb una garrafa
de benzina, allà on hi pren qualsevol petit incendi relacionat amb la
immigració per augmentar-lo i mirar de treure'n profit.
Una actitud, per cert, que contras-ta enormement amb el que practica
el PP allà on governa: mentre a Badalona García Albiol i Sánchez
Camacho reparteixen, somrients, tríptics on diu "no queremos rumanos",
a Castelló o Madrid Fabra i Esperanza Aguirre han multiplicat les
pràctiques clientelistes amb les ingents comunitats romaneses des que
van adquirir el dret a vot en les eleccions municipals.
En qualsevol cas, la incorporació del discurs xenòfob al debat polític
no hauria de ser acceptada com un exemple de normalitat democràtica,
com suggereixen alguns. Amb un 17% d'atur i una competència creixent
pels cada vegada més escassos recursos de l'estat del benestar, les
conseqüències socials d'encendre la flama de la xenofòbia als nostres
barris poden ser imprevisibles. Cal ser-ne conscients, no banalitzar
la qüestió i respondre-hi amb fermesa.
Però la principal resposta que cal donar-hi és la presència activa
dels poders públics als barris amb polítiques públiques que afronten
els conflictes i eviten el caldo de cultiu on creixen personatges com
García Albiol.
Autor: Jordi Muñoz
Font: http://avui.elpunt.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/321160.html