Refús a que em segueixin trucant immigrant, em nego rotundament a
portar aquesta placa com si fos el meu cognom patern. Penso que he
perdut la meva identitat, el segell que va marxar el pare, avui ja no
em diuen Oscar Valls, em diuen immigrant.
Sóc un dels sis bilions, nou-cents setanta-dos milions, sis-cents
vuitanta-vuit , dos-cents disset (6''972 '688. 217) éssers humans que
habitem aquest planeta anomenat terra. Jo, tan igual com la resta,
vaig néixer a Colòmbia, tal com podria haver nascut aquí, a Catalunya,
potser a Espanya, a Noruega, com vaig poder haver estat parit al
Zaire, avui República Democràtica del Congo, en alguna de les dues
Corees, allà, allà tant se val.
Fa quatre anys vaig abandonar els meus orígens per voluntat pròpia,
podia haver-ho fet abans, no m'interessava; podia no haver-ho fet mai,
seria la meva decisió i només meva. He hagut de creuar fronteres per
arribar fins aquí, marcades per la divisió de territoris, vaig
sobrevolar mars i travessar l'oceà, a dalt vaig ser un viatger, un
passatger sense bitllet de tornada proper, un ciutadà del món, però un
cop baix, maleta a l'espatlla, vaig anar enfilat sense saber-ho cap al
corredor de l'estigma, de la diferència, de la meva mort identitària.
El meu accent causa estupor, d'on ets?, Pregunten tots, encara que
molts ja ho intueixin, encara que altres ho sàpiguen. Volen sentir que
els ratifiqui que no sóc d'aquí, volen que els confessi que no sóc
d'ells, volen que jo em escolti dir-ho. Sóc forà però no estranger,
sóc colombià, sóc immigrant, sóc sudaca. Assenteixen tots mentre el
seu imaginari queda tan a gust.
Podria dir que sóc català ja que el meu cognom, el heretat no a
l'impost, confondria a alguns, podria dir que sóc txec, portuguès,
ivorià o ugandès. Podria ser negre i parlar mandarí, podria ser blanc
i habitar a Somàlia, expressar-me en hebreu i cantar en llatí.
Però no aquí, no ara, no d'on vinc, perquè el sud serà sempre el sud i
el nord per als que puguin comprar-lo. Vaja que no entenia la
diferència fins que l'il • lustre ciutadà autòcton espanyol de cognom
Anglada es va donar a la tasca de explicar-m'ho ...Farsant, imbècil i
ignorant, vaig pensar, només algú que desconeix l'origen de la seva
pròpia estirp, que ignora el seu llinatge gairebé àrab, s'atreviria a
cridar de tal manera contra els que en el més hipotètic dels casos
serien parents seu.
Immigrant l'indi, el romanès, el bolivià, estranger el japonès,
l'austríac, l'irlandès.
Que idiotesa, que insensatesa. Puc ser d'on em pegui la gana! Si vull
fer d'aquesta la meva cultura ¿qui ha de dir-me que no ha de ser
així?, Si parlo 7 llengües perquè no ser natural del lloc on provenen
cadascuna d'elles? Si el meu pare és de l'Equador i la meva mare de
Finlàndia no podria jo tenir un germà de Nicaragua i dues ties de
Brasil?
Mantinc en aquest lloc perquè així he triat, és la meva opció de vida
i ningú me la pot negar, estaré aquí, allà o allà els dies que vulgui,
els mesos que vinguin, la vida sencera si és possible.
Rebuig a que em diguin immigrant perquè el que sóc és un caminant itinerant.